Com augmentar l'impacte de les innovacions

Millorar l'impacte de les innovacions és possiblement l'àrea d'estudi més complexa sobre la innovació, i no obstant això és aquí on probablement s'ha fet una de les majors contribucions a la gestió en els últims 20 anys. Aquesta és l'àrea que va triar Clayton Christensen per centrar el seu treball de recerca. Els resultats de la seva recerca es resumeixen fonamentalment en dos llibres formidables: “The Innovator's Dilema” i “The Innovator's Solution”. El principi darrere de la capacitat de generar innovacions que siguin capaces de produir un gran creixement va ser descrit per Christensen com “innovació disruptiva”. Les innovacions disruptives són aquelles que es basen en tecnologies existents per desenvolupar innovacions que inicialment rendeixen per sota de productes similars o comparables però que tenen un fort avantatge d'accessibilitat, ja sigui pel seu baix preu o perquè no es requereixen habilitats o coneixements especials per utilitzar-les. Com que el seu rendiment està per sota de productes similars o comparables, els clients inicials no són existents sinó nous. Per això, i per això no suposa una amenaça, els competidors existents tendeixen a subestimar aquestes innovacions, deixant a càrrec de les empreses que les llancen establir una base en el mercat. I quan això passa, les empreses que han llançat la innovació comencen a desenvolupar innovació sostenible per perfeccionar el producte... millorant així el seu rendiment de tal manera que comencen a atraure clients entre els segments inferiors de competidors establerts. D'aquesta manera, les empreses que van posar en marxa aquest tipus d'innovació van aconseguir —una vegada i una altra— acabar amb imperis industrials sencers. Hi ha molts exemples d'això. Qui no recorda la RCA que va dirigir la fabricació de ràdio als anys 50? Va ser esborrat del mapa per ràdio transistor a mans de Sony. Exemples actuals són la pròpia televisió, que patirà durant els propers anys a mans de la televisió per Internet. O les discogràfiques, que estan patint a través d'iTunes, iniciatives com Rockola -la ràdio per Internet- o les xarxes P2P. Desenvolupar i posar en marxa innovacions disruptives, però, és una tasca complexa que va en contra dels valors implantats en la majoria d'empreses d'èxit i tot el que ensenyen les escoles de negocis més prestigioses... és el mateix Christensen qui diu això als seus alumnes de la pròpia Escola d'Administració d'Empreses de Harvard! Quin gestor amb seny aprovaria una inversió en el desenvolupament d'un producte que rendeixi per sota del que esperen els seus clients? O quin director financer aprovaria una inversió en un producte que no té base de clients coneguda i, per tant, no es pot avaluar amb precisió la seva rendibilitat? Per això, la gran majoria d'innovacions disruptives van ser llançades per startups... formades per enginyers i empleats de grans empreses que, desencantats perquè la seva idea no va aconseguir travessar el mur corporatiu, van desertar a la recerca de capital risc que s'atrevís a finançar la iniciativa. Per tal de desenvolupar innovacions disruptives cal, doncs, aconseguir primer que les grans empreses i en particular els seus líders coneguin les teories darrere de les innovacions disruptives. I després implementar nous processos i nous valors que facin possible el “venture corporatiu”.