Capital de risc: finançament públic vs. finançament privat

He d'admetre que el títol està destinat a cridar l'atenció sobre “Venture Capital: Finançament Públic vs Finançament Privat”. Realment no crec que el finançament públic pugui o hagi de competir contra el finançament privat, simplement els veig com a complementaris. El finançament privat s'estructura sobre la base de bones pràctiques, perfeccionades en el temps, i depèn bàsicament de la capacitat -però sobretot de l'experiència- dels analistes privats emprats en el context de les firmes de capital risc. D'altra banda, el finançament públic és un terreny més relliscós, en el qual hi ha importants oportunitats de millora. No obstant això, abans de començar a suggerir millores, voldria deixar clars aspectes importants del sistema imperant a Espanya. El primer de tot és que hi ha un sistema per afavorir la creació d'empreses innovadores i el desenvolupament de noves tecnologies. El sistema funciona i fins ara, en el transcurs de la meva feina, m'he trobat amb funcionaris de primera línia, als quals més d'una empresa privada voldria tenir entre els seus quadres directius. En concret, cal reconèixer que el CDTI i l'ENISA estan fent una feina molt lloable. Per descomptat, tot es pot millorar i davant la qüestió de com s'ha d'abordar el finançament públic orientat a promoure la creació d'empreses i tecnologies innovadores per extreure el major benefici social, m'agradaria suggerir algunes idees. Les primeres estan relacionades amb el mecanisme escollit per organitzacions com el CDTI esmentat o ENISA. Actualment, ambdues organitzacions, després d'una anàlisi detallada, decideixen invertir en empreses innovadores a través del mecanisme de préstec participatiu. Si bé aquest instrument té avantatges —sobretot quan les startups ho estan fent malament—, també té un clar desavantatge si finalment les inversions funcionen i les empreses prosperen. Una manera relativament senzilla de millorar-ho és copiar el que fan les firmes de capital risc d'algunes caixes d'estalvis: afegir una opció de compra d'accions a una valoració preacordada a l'accionista. Això tindria dos efectes positius: a) donaria a l'Estat un “alcista” positiu si les coses van bé (que després podria servir per reinvertir en altres noves ventures) i b) limitaria les ambicions dels empresaris de demanar el màxim possible... ja que si el préstec està subjecte a conversió estaran més que animats a demanar el mínim necessari per no haver de renunciar a un percentatge molt elevat d'accions. Aquesta s'hauria d'estendre a tots els préstecs per a la innovació i el desenvolupament tecnològic atorgats per l'estat i les comunitats autònomes. Tinc dubtes, en canvi, sobre l'eficàcia de programes com el Pla Avanza. Per començar, aquests programes generalment funcionen sobre bases i criteris més complicats, difusos i ambigus. Això complica molt la interpretació, per part de les empreses, del que és i el que no és banquejable. A més, les agències que gestionen aquests programes interactuen molt poc amb les empreses. Això no és bo perquè es poden donar casos de projectes atractius que, per l'etapa inicial en què es troben, no estiguin totalment enfocats en allò que sol·liciten o com ho sol·liciten, però amb petits canvis en l'estructura de la petició, podrien arribar a ser projectes molt més atractius i -en conseqüència- bancables. En el costat positiu, observo que el Pla Avanza promou la presentació de projectes que impliquen universitats, aportant recursos de recerca. En el costat negatiu, hi ha rigideses en la interpretació i formalització d'aquestes aliances o consorcis, que es podrien posar remei fàcilment si els organismes que aproven aquestes subvencions tinguessin un paper més interactiu amb recursos adequats. No té gaire sentit que un projecte no s'aprovi perquè l'acord amb la universitat és d'un tipus i no d'un altre. Si el projecte és atractiu, hem de posar l'empresa i la universitat a la taula i animar-los a formalitzar els convenis en el format desitjat per l'administració... que, d'altra banda, suposem que es requereixen d'aquesta manera perquè s'ha analitzat que és la millor pràctica per raons que es deriven d'estudis rigorosos d'impacte i rendibilitat. Finalment, crec que és lloable la iniciativa d'Enisa de canalitzar fons públics cap a entitats privades de capital risc gestionades per professionals experimentats. És una de les millors coses que l'Estat pot fer per fomentar la creació d'empreses innovadores. El major problema que afronta avui Espanya en l'àmbit de la creació d'empreses innovadores és que el capital risc és escàs en comparació amb el gran nombre de projectes existents. Això és més agut en moments com l'actual. D'aquí que la intervenció estatal a través d'organismes com CDTI i ENISA, encara que amb els punts febles exposats, sigui una iniciativa notable per complementar els diners privats que es canalitzen a aquest tipus d'activitats. No obstant això, el govern hauria de considerar com maximitzar la quantitat de diners que es canalitza al capital risc, particularment en les etapes que s'anomenen “etapa primerenca” i “etapa de desenvolupament”. Per trobar la resposta, no cal anar gaire lluny, només cal mirar els resultats del “EIS (Enterprise Investment Scheme (EIS)”. L'EIS ha recaptat prop de 6.3 mil milions de lliures esterlines, que s'ha invertit en 14.500 petites empreses. Al seu torn, les anàlisis economètriques realitzades sobre el rendiment d'aquestes empreses mostren resultats positius en totes les variables clau, com ara el desenvolupament de la capacitat (creixement de l'immobilitzat i augment de l'ocupació), la millora de la productivitat i la millora dels beneficis. És clau per al desenvolupament de noves empreses innovadores a Espanya que el govern avanci en la implantació de règims d'alleujament fiscal similars als EIS al Regne Unit o als introduïts per la “Loi pour l'initiative économique” a França.